La realitat és atractiva, així ho descobriren els fills del silenci. Podem anomenar els fills del silenci als que van néixer a la post guerra. Miquel Vilà neix al 1940 i obre els ulls a la quietud, en el miasma de la pau. Tot allò que es fa o que es diu a l'entorn d'aquests xicots que creixen ens els anys de la post guerra està encoixinat de silenci. Ningú no parla de res, o bé si diu alguna cosa ho fa amb cautes al.lusions, o més bé encara, menteix. L'art de la Barcelona estraperlista de la post guerra menteix. Marines i bodegons a metres. Retrats de la Sra. d'en Pau, d'en Pere o d'en Berenguera...retrats de la Sra...així fins a l'infinit. Com a conseqüència de tanta realitat mentidera es produeix la fuga de la realitat. I els nascuts en els anys 40 contemplen atònits com tot es dissol, tot o quasi tot.

Per totes aquestes raons i moltes més, Miquel Vilà descobriria que la realitat és atractiva, i descobriria més, a saber que això que anomenem realitat és el resultat de la nostra interpretació del món. Cert que els homes del Renaixement descobrien la Naturalesa i que el món estava escrit en caràcters matemàtics. Cert que decidien que el món era immediat, no transcendent i en conseqüència es disposaven a pintar, no allò que creien, sinó allò que veien. Però també és cert que allò que veien, l'ordenació sàvia de les dades que subministraven els sentits, era el producte de la seva concepció de l'Univers. Dit això, grosso modo: l'Adam de Miquel Àngel no és menys inventat que el Pantocràtor, és un pantocràtor.

La realitat és doncs allò que es busca i es troba al final d'un llarg procés d'el.lecció. Per això l'art és un art, és a dir, una virtut, una feina reiterada.

Per això és tan profundament i còmodament significatiu que en Miquel Vilà comenci la seva aventura creacional en un taller. L'impressor, el gravador gravitaran en el fons de la seva trajectòria de pintor. Aprendrà molt aviat que el llenguatge pictòric és un conjunt de signes, amb unes lleis de periodicitat, de paral.lelisme, de convergència, exactament igual que el llenguatge oral. Aprendrà a desconfiar de l'orgia romàntica, aprendrà que la llibertat no neix de la incoherència sino del rigor.

A poc a poc, Miquel Vilà ingressa a la pintura, i diries que hi ingressa descobrint que la realitat no és mai reproduïda, sinó produïda. I així van sortint del llenç les estances buides i els paisatges emmarcats. Els espais buits es van omplint de sol ponent i de terra càlida, són llocs on no hi ha ningú, són cantonades, racons, cases solitàries on, deliberadament, no hi ha ningú. Hi ha un clima d'espera i d'abandó, que ara, a poc a poc, en les últimes obres de Miquel Vilà s'il.lumina amb una claror d'una exhuberància inquietant. I t'adones que en Miquel Vilà no s'ha deixat endur per l'esperonament de la novetat a ultrança, ens exposa, simplement el que ha descobert, i és com podeu veure, absolutament inèdit.

Maria Aurèlia Capmany

Cada dia sóc menys partidari de classificar l'obra d'un artista dins d'una o altra tendència preestablerta. I menys encara quan l'artista està en plena corba ascendent de creació, i, per tant, no ha acabat el seu cicle creatiu. L'important és, en aquests casos, que l'artista faci una obra capaç de despertar sentiments, inquietuds o plaers a aquell qui la mira, i no pas a quin "isme" pertany.

No parlaré doncs, per això, de la pintura de Miquel Vilà, perquè si hi ha algú que encara no la coneix, ara la pot tenir a la vista, i arribar tot sol a les millors conclusions que en matèria d'art sempre són les que un mateix genera, sense haver de fer servir caminadors. Els adults no en necessiten de caminadors. A ningú se li ha de dir què li ha d'agradar o interessar. A part que a la pintura viva, la que encara no s'ha instal.lat en una categoria històrica, com a art visual que és, les paraules li fan més aviat nosa.

Només diré que l'obra de Miquel Vilà ja és una mica la d'un clàssic -el jove artista, tot i que no ho sembla, ja té mig segle-, un clàssic modern, amb una rica trajectòria al darrera seu, que mai ha deixat de tenir esma per anar evolucionant dins del seu personal camí. I els clàssics, com és lògic, no cal presentar-los; el que cal és mirar-se'ls.

El que sí voldria esmentar són alguns trets de la personalitat humana de Miquel Vilà, perquè aquesta difícilment serà coneguda per l'espectador que s'acosti a la seva exposició.

Home aparentment tímid, sorprèn per la seguretat que demostra en expressar els seus criteris, amb els que hom podrà estar-hi o no d'acord - jo haig de reconèixer que habitualment n'estic -, però que són sòlidament fonamentats. Els seus són criteris que naturalment, tampoc es basen en l'acció de caminadors, i que fins i tot dits en públic desentonaríen en l'orfeònic context dels axiomes artístics d'avui. Miquel Vilà neda contra corrent, i no solament ho sap sinó que n'està orgullós. I aquest nedar contra corrent s'evidencia també en la seva pintura, que mai ha tingut res a veure amb cap moda i que resulta estranya no només als ulls dels avantguardistes oficials sinó també als dels dipositaris de les essències tradicionals.

Miquel Vilà, un solitari malgrat haver-se sentit solidari de certs companys de generació -entre ells Vives Campomar, l'altre expositor d'avui-, no juga el joc de les modes intel.lectuals, tan frívoles com les modes decoratives de temporada, ni és candidat a crear-se un panteó en vida. Per això té garantida la indiferència de tots aquells que només es preocupin d'allò que cal fer, sense que ni ells ni ningú sàpiguen qui decideix aquest caldre. Però jo vull creure, tot i no estar tan segur de la meva creença com Vilà ho està del seu camí, que en canvi té garantit també el respecte i l'admiració d'aquells altres que avui i sempre sabran valorar la força de la independència i de l'autenticitat.

Francesc Fontbona